SENSE CORRESPONSABILITAT, LA CRISI ES MANTÉ

En portada

Fa gairebé dos anys que l’emergència sociosanitària esclatava i duia, pràcticament d’immediat, a reconèixer oficialment els treballs de cures com a treballs essencials. Però això no ha repercutit en les condicions en què les cures són assumides: ni s’han desprecaritzat ni s’han desfeminitzat. Ni en els serveis ni en creuar les portes de les llars.

La pandèmia no ha comportat canvis de fons per articular una resposta pública davant la crisi de les cures, la dificultat creixent per poder cuidar i per poder ser cuidades. Ara bé, un dels canvis que hem sentit a dir i redir que ha vingut per quedar-se arran de la Covid-19, el teletreball, és una fórmula que sí que ha impactat en qui cuida: no per canviar res, sinó per assentar-ho.

Aquesta mesura que, a priori, és avantatjosa per la flexibilitat que pot oferir a les persones treballadores, no ha resultat tenir un rèdit equiparable per a dones i homes. S’ha convertit en una expressió més de l’endèmica desigual presència/absència en el treball reproductiu -de cures i domèstic- per raó de gènere.

Segons conclou un recent informe de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, el predomini dels valors tradicionals de gènere, que assignen a les dones un paper protagonista en la cura de la infància, les persones grans o les persones amb dependència, explica que la pandèmia hagi expulsat més dones del mercat laboral, amb molta probabilitat per atendre les necessitats familiars. Així mateix, les dones tenen els treballs més precaris perquè continuen adaptant la feina a les necessitats de la família i, en conseqüència, el risc que tenen de caure en la pobresa i l’exclusió és superior al dels homes.   

També aquest informe observa que la implicació dels homes en tasques domèstiques i de cures durant el confinament i les quarantenes ha estat igualment inferior al nivell d’assumpció de responsabilitats de les dones. És a dir, la tendència ha estat que les dones hagin continuat assumint una major càrrega de treball no remunerat i hagin patit “plenament l’estrès i l’angoixa de la triple càrrega, laboral, domèstica i mental, durant el confinament”, conclou l’estudi. 

En la mateixa direcció, una investigació liderada per la professora de sociologia de la UAB Sara Moreno ha identificat que, durant el temps de confinament i la posterior desescalada, la impossibilitat d’externalitzar part del treball de cures -en escoles i altres serveis d’atenció a les persones- , va provocar un augment del treball domèstic i de cura per a les dones. Els rols de gènere s’accentuaren en la majoria de llars en aquesta situació excepcional.

Fins abans de la pandèmia, el teletreball era una modalitat minoritària i masculinitzada, però, quan s’estén de manera forçada per la crisi sanitària, el que ha fet, segons aquesta investigació, és reforçar el rol de cuidadores de les dones. Per què? Moreno explica que la manera de viure i pensar la llar encara és molt diferent, per la socialització de gènere diferencial, i que, a la pràctica, això vol dir que moltes dones que estan a casa teletreballant viuen “un règim permanent de doble presència”. Es refereix a què treballen mentre veuen les tasques de treball domèstic i de cures que hi ha per fer, de manera que es fusionen les fronteres del que és laboral i domèstic. Entre els homes, majoritàriament, s’observa com el que preval és la disponibilitat laboral, i això evita l’exposició al pes mental i als malestars resultants de la doble presència: en les responsabilitats productives i en les responsabilitats reproductives.

Així és que, en clau femenina, el teletreball es tendeix a viure com una oportunitat per poder conciliar la vida laboral i familiar, mentre que, en clau masculina, es viu com una oportunitat per guanyar qualitat de vida i temps per a un mateix. La desigualtat es reprodueix, i els costos en termes de temps i salut per a les dones, com a principals responsables de la provisió de cures, també.

Al llarg de la vida, totes les persones necessitem ser cuidades. La interdependència és intrínseca a la humanitat. Aquest hauria de ser el punt de partida, de consciència col·lectiva,  per assumir la responsabilitat de cuidar, com a part de la vida. I també el punt de partida per exigir corresponsabilitat pública. És a dir, recursos públics, per respondre davant un context en què les llistes d’espera per accedir a recursos de la llei de la dependència superen les 400.000 persones i en què, segons denuncia l’associació estatal de directores i gerents de serveis socials, els recursos que es proveeixen són insuficients tant en quantitat com en qualitat. Sense una sòlida corresponsabilitat per part de les administracions davant les necessitats intensives d’infants i de cada vegada més persones grans, cuidar implica un sobrecost de temps, recursos i salut per, principalment, les dones, ja sigui dins la família o com a feina infraremunerada.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *